Fa ja una estona que la televisió
em permet veure les imatges de la cerimònia de comiat a Nelson Mandela. L’acte
se celebra a l’estadi Soccer City de Soweto. No sé per què, el locutor no para
de repetir que hi són presents un centenar de caps d’estat i de govern i, només de tant
en tant, fa esment dels centenars de milers de sudafricans que la segueixen de
fora de l’estadi.
Vint-i-tres anys ha pogut viure
en llibertat retrobada Nelson Mandela.
Vint-i-tres anys des d’aquell mes de febrer del 1990 en que va sortir de la
presó. L’impacte de la seva sortida va ser immediat, eixordador... Vull
explicar, aqui, com ho vaig viure.
Jo era a Assuan, Egipte, Nil
amunt. En aquella època, treballava com a corresponsal de Rádio Nacional de
España al Pròxim Orient i vivia a El Caire. El govern egipci, que presidia
Hosni Mubarak, havia organitzat juntament amb la UNESCO un gran acte de
llençament i impuls per a la
reconstrucció de la mítica Biblioteca d’Alexandria. Hi havien d’assistir
membres de la realesa i presidents, alts dignataris d’arreu del món, amb un sol
objectiu: atorgar una pàtina de distinció i glamour a l’empresa que el règim
egipci volia portar a terme.
Centenars de periodistes havien viatjat a Assuan. Els actes havien de durar dues jornades i culminaven
en dia 12 de febrer de 1990 amb la signatura de la denominada “Declaració d’Assuan per a la reconstrucció
de l’Antiga Biblioteca d’Alexandria”. Entre els signataris, el president francés,
François Miterrand, l’emir president dels Emirats Arabs Units, Sheikh Zayed Bin Sultan Al-Nahyan, l’aleshores
parlamentària grega Melina Mercouri, la
noruega Gro Harlem Brundtland, que poc després tornaria a ser primera ministre
del pais escandinau..... i les reines Sofia d’Espanya, Noor de Jordània, i la
princesa Carolina de Mónaco. Tot estava preparat per tenir un amplíssim ressó
en els mitjans de comunicació internacionals, per ser notícia de primera plana
a tot arreu.
Mentrestant, la tribu de periodistes gaudiem d’un dels
entorns més màgics que conec. Al captard, una colla ens reuniem i preniem
una copa a la terrassa del vetust i colonial Hotel Old Cataracts , contemplant
com el dia moria desert enllà, mentre
les tranquiles aigües del Nil viatjaven pausadament davant nostre, solcades per una multitud de
veles triangulars de les faluques que tornaven a casa. I és allà que ho varem
saber. Tot i que el president sudafricà,
Frederick de Klerk ja havia decidit el seu alliberament dies abans, el
cert és que Mandela encara continuava a
la presó.... fins aquell dia 11 de febrer de 1990 en que, per fi, va sortir al
carrer.
L’endemà, els actes d’Assuan van fer-se
seguint el programa previst. Les xafarderies anaven perque la reina d’Espanya i
la princesa de Mónaco portaven uns vestits pràcticament idèntics. Molts mitjans
de comunicació es van fer ressó de la signatura
de la pomposa Declaració d’Assuan....però, aquell dia, la gran notícia, la primera plana arreu del
món, va ser l’alliberament d’en Nelson Mandela.
Els meus respectes, Madiba.
