lunes, 15 de abril de 2013

Il-lusió



Fa unes setmanes, vaig rebre una trucada de l’escola on la meva filla Júlia és a punt d’acabar el 2on. de batxillerat, últim pas abans de la universitat. Em convidaven a participar en unes conferències d’orientació professional i explicar-hi la meva experiència com a periodista. Sempre m’ha agradat participar en esdeveniments d’aquesta mena, de manera que no m’ho vaig pensar i vaig dir que sí.

Van passar els dies i la data assenyalada ja era a tocar.  La Júlia em va preguntar què pensava  dir..... I no vaig saber què respondre.  Molts de vosaltres sabeu que ja fa uns anys que vaig deixar el món de la comunicació i  que em dedico professionalment a fer d’advocat. I una de les raons, potser la principal, d’aquest canvi  va ser que no em reconeixia, no em reconec, en el tipus de periodisme que es fa avui. No dic que sigui ni bo ni dolent... Simplement, dic que no és el meu, el que jo vaig estimar, el que em va motivar i em va fer sentir útil.

Què podria explicar, doncs,  a aquells estudiants de 2on. de batxillerat? Com expressar la utilitat del periodisme i dels periodistes, com  dibuixar-ne els aspectes positius i gratificants? Com fer-ho, si els que a mi em resultaven atractius ja no es produeixen? I, per contra, no se’m notaria massa el desencís, la decepció? 

Vaig trucar en Joan Barrera, amic i company periodista. Vam fer un cafetó  i li vaig preguntar què diria ell si hagués de fer-ho. En Joan hi creu, en el periodisme,  i no se n’amaga, malgrat el desprestigi actual de la professió.  Vam parlar que sense periodisme no hi podia haver democràcia plena. De la necessitat  d’un periodisme fort, com a millor garantia contra els abusos... I, sobretot, vam parlar de la necessària il-lusió per a dedicar-se a aquesta feina, una il-lusió imprescindible per començar en qualsevol  professió.

La resta de la “inspiració” me la va donar la lectura de Paios  (http://paios-catalans.blogspot.com.es/), un blog,  mantingut per l’Andreu Farràs, de consulta obligada per als qui els preocupi  l’estat actual  dels mitjans de comunicació,.... i vaig veure el que hi dèia en Joan Brunet  “no hi pot haver democràcia sense un periodisme presidit per l’ètica i les bones pràctiques professionals, de la mateixa manera que tampoc no hi pot haver democràcia sense unes polítiques i uns polítics que estiguin al servei de la ciutadania, i no pas que se’n serveixin. I heus aquí el desideràtum, atès que si hem de ser sincers, ni periodisme ni política no estan sobrats a hores d’ara d’exemples de bones pràctiques professionals”.

La Júlia diu que me n’he sortit. Que n’hi ha uns quants que volen ser periodistes. Que ha quedat clar que uns mitjans de comunicació forts són imprescindibles per a una democràcia forta i que, com a estudiants que són, més val que no es dediquin a res que no els faci il-lusió. I diu que els seus companys han quedat parats quan, responent les preguntes, els he  explicat que ara no féia  de periodista, que em dedicava a fer d’advocat. Per què? Perque ja no em fa il-lusió,  els he dit.

PS.- Fa sis mesos que no escrivia una nova entrada al blog.  Massa temps, potser.  Però la Mone i la Blanca encara romanen captives. Ja fa un any i mig. Això sí que és  molts de temps.


Ilusión

Hace unas semanas, recibí una llamada de la escuela en la que mi hija Júlia está a punto de acabar 2º de bachillerato, último paso antes de la universidad. Me invitaban a participar en unas conferencias de orientación profesional y explicar mi experiencia de periodista. Siempre me ha gustado  participar en acontecimientos de este tipo , de manera que no me lo pensé y respondí afirmativamente.

Pasaron los días y la fecha señalada ya estaba a tocar. Júlia me preguntó sobre lo que pensaba explicar... y no supe qué responder. Muchos de vosotros  sabeis que ya hace unos años que abandoné el mundo de la comunicación y que me dedico profesionalmente a la abogacía. Y una de las razones, tal vez la principal, de ese cambio  fue que no me reconocía, no me reconozco,  en el tipo de periodismo que se hace hoy. No digo ni que sea bueno ni que sea malo. Digo, simplemente, que no es el mío, el que amé, el que me motivó y me hizo sentir útil.

¿Qué podria explicar, pues, a aquellos estudiantes de 2º de bachillerato?  ¿Cómo expresar la utilidad del periodismo y de los periodistas? ¿Cómo  dibujar sus aspectos positivos y gratificantes? ¿Cómo hacerlo, si los que a mí me resultaban atractivos ya no se producen? Y, en cambio, ¿no  se me notaría demasiado el desencanto, la decepción?  

Llamé a  Joan Barrera, amigo y compañero periodista. Quedamos para tomar un café y la pregunté qué diría él en caso de que tuviera que hacerlo.  Joan cree en el periodismo, y no lo oculta a pesar del desprestigio actual de la profesión. Hablamos de que sin el periodismo no podia haber democracia plena. De la necesidad de un periodismo fuerte como mejor garantía contra los abusos. Y, sobre todo, hablamos de la necesaria ilusión para dedicarse a este oficio, una ilusión imprescindible para comenzar en cualquier profesión. 

El resto  de  “inspiración” me vino de la lectura de Paios  (http://paios-catalans.blogspot.com.es/), un blog,  mantenido por Andreu Farràs, de consulta obligada para quienes estén preocupados por el estado actual de los medios de comunicación  .... y ví lo que escribía Joan Brunet  “no puede haber democracia sin un periodisme presidido por la ética y las buenas prácticas profesionales,  de la misma  manera que tampoco puede haber democracia sin unas políticas y unos políticos que estén al servicio  de la ciudadania, y no que  se aprovechen de ella. Y he aquí el desideràtum, ya que si hemos  de ser sinceros, ni periodismo ni política  están sobrados hoy en día  de ejemplos de buenas prácticas profesionales”.

Júlia dice que he superado la prueba.  Que hay algunos que quieren ser periodistas. Que ha quedado claro que unos medios de comunicación fuertes son imprescindibles para una democracia fuerte y que, como estudiantes que son, mas les vale que no se dediquen  a nada que no les haga ilusión.  Y  me dice que sus compañeros  se han sorprendido cuando, respondiendo a sus preguntas, les he dicho que ahora no hacía de periodista, que me dedicaba a la abogacía. ¿Por qué? Pues porque ya no me hace ilusión, les he explicado...

PS.- Hace sis meses que no escribía una nueva entrada al  blog.  Demasiado tiempo, tal vez.  Pero  Mone  y  Blanca todavía permanecen cautivas. Ya hace año y medio. .. Y eso sí que es mucho tiempo.

2 comentarios:

  1. Jaume,

    T'ho dic molt sincerament: m'ha fet content saber que un meu comentari sobre la nostra (i malgrat tot, encara una mica teva) professió, t'ha servit per sortir-te'n bé de les preguntes oportunes d'uns estudiants i estudiantes que volen arribar a ser bons i bones periodistes...

    Una abraçada!

    Joan Brunet i Mauri

    ResponderEliminar
  2. Hola Jaume,

    I tant que són necessaris els bons periodistes. Són l'esperança dels molts lectors que com jo, de vegades intentem rascar i rascar entre l'allau de desinformació que patim.

    Uns periodistes cada vegada més escassos en un món on entenc que cada vegada es recorre més a les grans centrals de notícies i no a la contrastació de les notícies que subministren. Periodistes que ens obrin els ulls davant de fets i realitats desconegudes per a molts de nosaltres i que no només ens informin d'allò que els demana la gent cada vegada més desinformada.

    El meu respecte per la teva desició d'abandonar, temporal o definitívament aquest món.

    Moltes gràcies per les tevés reflexions.

    Albert Arnau i Trias

    ResponderEliminar